Cal Pallerola de la Vansa


Arribada
Quan vam arribar a Cal Guàrdia de Sorribes, la casa tenia aquell aire de les cases de pagès on no hi veus ningú però saps que hi son. Al trucar a la porta de la casa, una veu ens va contestar des de dalt de les escales. Una porta i unes escales d'aquelles que el que és a dalt s'ha d'ajupir per poder veure als que són a la porta i els de la porta també s'han d'ajupir per veure quelcom més que les cames del que és al capdamunt. En aquesta posició incòmoda vam iniciar la conversa:
- Què sou la mestressa ?
- Si - va dir mentre començava a baixar els esglaons.
- Doncs us deveu dir Betriu de segon oi? - Sol fer aquesta pregunta la Pepita Planavila i Betriu ja va saber qui érem i que volíem i va dibuixar un somriure.
- Ahir em va trucar la meva germana de La Seu i em va dir que vindríeu però que no sabia el dia.
Feia uns dies havíem enviat un mail a la seva neboda Consol, explicant-li que teníem intenció de pujar fins a Lavansa i demanant-li si seria possible que algú ens obrís Cal Pallerola per poder veure-la per dins. Com que no havíem rebut resposta i tampoc sabíem el dia exacte que podríem pujar, ens hi havíem presentat sense avisar.
Més tard vam saber que la Consol ens havia contestat i que ja havia fet els contactes necessaris perquè ens obrissin Cal Pallerola, però el mail s'havia perdut per les xarxes virtuals i no havia sabut trobar el seu destí.
- Si arribeu a venir una mica abans no m'hi trobeu, fa cinc minuts que acabo d'arribar de collir carreretes.
Érem doncs uns afortunats, des de que havíem sortit de Montant de Tost per una pista que arriba a Lavansa per Colldarnat, Lavansa és la única vall del Pirineu on sol s’hi pot arribar per colls, anava recordant que un parell d'anys abans el Joan Peytaví, el nostre especialista en cases pairals, m'havia assenyalat Cal Guàrdia des de lluny i m'havia dit que també hi érem parents. Llavors no en vaig fer gaire cas, no va ser fins enguany, al rebre els arbres genealògics que m'enviaren la Teresa Planavila i la Consol Miró, que vaig lligar-ho tot. Així doncs, la mestressa de Cal Guàrdia era filla de Cal Pallerola i segur que ella tindria la clau o ens diria qui la tenia.
Evidentment la Pepita tenia la clau i ja ens veus a tots camí de Montergull.


Els records de Cal Pallerola
A l'arribar a Cal Pallerola, el mosso de Cal Guàrdia estava netejant d'herbes el camí d'entrada. El mateix camí on l'any 1990 bolcava el tractor conduït pel Jaume Planavila i Betriu, fet que acabava amb 217 anys de cognom Betriu a la casa i que a la fi seria també el desencadenant del tancament definitiu l'any 1996 al morir el padrí Jaume Planavila i Anell.
La Pepita, amb un punt de tristesa a la seva veu, ens comentava el goig que feien les propietats quan vivia el seu germà. Nosaltres miràvem el prat de sota i pensàvem que déu n'hi do el goig que feia, tot i haver acabat de patir l'estiu més calorós i sec dels últims anys. En Jaume segur que està orgullós de com n’estan de cuidades les seves terres, sobretot si les compara amb totes aquelles feixes ara abandonades, amb les parets de pedra enrunant-se, i on hi van suar generacions i generacions d'esforçats pagesos que ara al mirar-s'ho des de dalt dubten entre maleir els seus descendents o felicitar-los per haver sabut trobar per fi una forma molt més còmoda de guanyar-se les garrofes.

La casa per dins
A l'acostar-se a la porta, el primer que sobta és que hi ha alguna cosa que fa que no lligui amb la resta de la façana. Així ens ho confirma la Pepita quan ens comenta que havia sentit dir que antigament s'entrava més a l'esquerra per on ara hi ha un afegit que encara conserva restes del que podria haver estat una entrada a un nivell superior. L'absència de cap pedra visible amb la data de construcció, fa que no puguem saber-ne l'any.
Sol obrir la porta es veu un bon tros de roca en una de les parets i fa que la dependència del costat sigui gairebé impossible d’enrajolar.
Pujant les escales s'arriba a l'amplia sala-menjador que conserva els trets de casa bona, encara que ara estigui buida d'objectes valuosos per por als qui no respecten ni les cases, ni els records, ni la història dels altres.
Presidint l'estança encara hi ha un retrat de la Pepa Betriu i del Jaume Planavila. Penso que és perquè ningú no ha gosat treure'ls de casa seva, ells son d'aquí i no podrien estar pas en cap altre lloc.
La Pepita es recorda dels temps en que a la llarga taula s'hi havien entaulat més de 30 persones, taula d'aquelles que no necessiten cadires perquè tenen uns bancs de cap a cap per seure-hi.
En un racó hi ha una porta minúscula que dona accés a una saleta on hi ha el forn. Forn de pedres desgastades de tan acaronar-se amb la pala que hi entrava i sortia.
La llar de foc va estar completament reformada perquè fumejava i ja no té res a veure amb aquells focs de muntanya, encabits en una habitació de dimensions reduïdes i amb bancs de fusta tot al voltant, d'on els padrins no es solien moure en tot l'hivern.
La cuina sembla haver-se quedat tal com algú la va deixar fa una pila d'any. Desprès d'haver fregat el plats s'hi va deixar l'ampolla del Mistol oberta. Fixeu-vos que encara es conserven dos fogons de quan es cuinava amb brases.

La pell de vedell plena d'or
Conten que en temps dels carlins, la gent de la vall va amagar les seves riqueses per evitar que els hi prenguessin. El problema va ser desprès per retrobar-ho i es veu que a Montargull hi ha d'haver encara una pell de vedell plena d'or... On és, però? No ho sap ningú.

La casa per fora
De fora cal destacar la balconada de fusta, "l'eixida" era el nom que se li donava abans, en un molt bon estat de conservació.
La casa està construïda damunt la roca i a mesura que es va baixant cap al prat es va tornant més inaccessible. S'hi van fer reformes per assegurar les parets fins on va ser possible sense necessitat de bastides complicades, on no s'hi va arribar hi ha quedat la fisonomia antiga.
Probablement l'originària construcció estava a la part més alta de la roca i a mesura que la van anar agrandint va anar creixent cap a la zona més plana. Inclòs hi havia hagut una petita zona cultivable adossada a la casa i sempre damunt la roca, com un petit hortet que quedava a resguard d'homes i de porcs fers.

Per acabar
Mentres feia fotografies sentia a la Pepita parlar dels somnis de la seva filla Maria per reformar la casa i convertir-la en una casa d'allotjament rural. Sens dubte un gran repte ! Ànim Maria !

tornar